Inici Blogs Allò que som quan menys artificis ens defensen

Allò que som quan menys artificis ens defensen

63

Entre tots ens hem encarregat de convertir la realitat en una cosa sovint devaluada, simple, amb poc sentit de l’humor i excès d’exhicionisme. I jo reivindico coses que ara van escasses. Reclamo calma, reclamo profunditat, reclamo sensualitat. M’agrada observar a qui tinc davant, capturar les coses que diu i adivinar les que calla, les contradiccions entre paraules pronunciades i maneres de mirar, el moviment de les mans, els gestos, els silencis. Reclamo temps i profunditat, el secret de l’atracció. M’excita que caiguin els murs d’autoprotecció, els prejudicis, les defenses. Per això miro als ulls. Sovint amaguem la tendresa sota una cuirassa i com més resistent és la cuirassa és perquè més autèntica és la tendressa. Anem per la vida ensenyant les punxes com un eriçó perquè algú ens ha explicat que així no ens faran mal, o perquè ens han fet mal i per no tornar a patir, optem per un impossible, no tornar a sentir. Si, un impossible. No coneixem el veritable valor d’estimar i de ser estimats fins que no ens han trencat el cor. M’agrada la gent amb ferides i cicatrius al cor, son dels meus, els Ressuscitats, els kamikazes, els buscadors d’eternitat. I soc capaç d’intuir cors trencats perquè hi ha senyals, imperceptibles a mirades superficials, que reclamen una oportunitat per a l’amor amb majúscules. Jo soc així, i així visc. Em perd la sensualitat molt més que la obvietat, em dispara totes les alarmes la intenció, em revolten les ganes, dedicar temps infinit al cos de qui ha decidit obrir-me el seu cor. Curar sobre la pell cada cicatriu de l’ànima. No deixar un racó per explorar del mapa del desig, no oblidar ni un sol múscul per visitar, oferir tot el que soc sense pressa. No hi ha res més semblant a l’eternitat que allò que som quan menys artificis ens defensen. I acabar a mossegades, indefensos i poderosos a la vegada, perfectes per uns instants, però eterns i màgics…

Lia. José Maria Cano

Lía con tu pelo,
Un edredón de terciopelo,
Que me pueda guarecer
Si me encuentra en cueros el amanecer.
Lía entre tus labios a los míos
Respirando en el vacío aprenderé
Como por la boca muere y mata el pez.
Lías telarañas que enmarañan mi razón
Que te quiero mucho y sin ton ni son.
Lías cada día con el día posterior
Y entre día y día

Lía con tus brazos, un nudo de dos lazos
Que me ate a tu pecho, amor.
Lía con tus besos la parte de mis sesos
Que manda en mi corazón.

Lías tus miradas a mi falda por debajo de mi espalda y digo yo
Que mejor que el ojo pongas la intención
Líame a la pata de la cama, no te quedes con las ganas
De saber cuanto amor nos cabe de una sola vez.
Lías cigarrillos de cariño y sin papel
Para que los fume dentro de tu piel
Lías la cruceta de esta pobre marioneta
Y entre lío y lió, lía Lía