Inici Blogs Afortunadament febles o el patrimoni de la debilitat

Afortunadament febles o el patrimoni de la debilitat

25

M’he dit tantes vegades a mi mateix que aquest és el meu moment, el meu temps, la meva primavera, que ho he somatitzat, que m’ho crec, i que -com diria l’innombrable imbècil dels peus sobre la taula- estoy en ello. Tard o d’hora alguna cosa es mou al nostre interior i activa mecanismes que creiem rovellats o directament inexistents. A mi m’ha passat. Aquest Clic màgic ha funcionat, no sense dolor, no de manera no traumàtica, pero ha funcionat. I ara veig la meva i la realitat col·lectiva d’una altra manera. Com que he vist desfilar pels meus nassos totes i cadascuna de les pròpies debilitats, febleses i zones errònies, les he pogut reconèixer i tambè estimar. M’agraden les meves imperfeccions, les meves adiccions i les meves dependències. No soc totpoderós, la debilitat és un dels nostres patrimonis, i cadascú te les seves debilitats. Qui no ho reconegui es menteix ell mateix. I a partir d’aquí, de la legitima autoestima, de la consciencia en pau, de la voluntat ferma de no fer mal, de la capacitat d’estimar de les milions de maneres possibles, de la joia de reconèixer i atrapar els valuosos instants de felicitat que cada dia ens proporciona, es pot avançar. Avui no crec haver fet mal a ningú, i m’he agradat estimant, enyorant, mirant, escrivint, parlant, treballant, conversant. No faig res que no vulgui fer i certament tampoc em passen totes les coses meravelloses que m’agradaria que em passessin, però he tingut milers de dies pitjors que aquest, i segur que de cadascun m’he tret algun aprenentatge. El compromís amb el meu cor i les condicions d’aquest acord son irrenunciables. Quan parlo de primavera, parlo d’això, i d’ametllers en flor, com els de la foto del post.